Records en cançons

Estàs al passadís de casa. És una nit en la que has decidit no eixir, per cansament, perquè demà serà un altre dia i perquè la son guanya a tot. És també la son qui te porta a recordar aquella cançó. La busques i en sentir-la és com qui obre una caixeta, tancada durant anys.

I de l’agost del 2014 te’n vas a 1997. I que no fóra abans quan la teva amiga et dóna aquella cinta de casset gravada del disc del seu germà, que és un grup que està molt bé. Et vicies a sentir-la i portes el walkman amunt i avall, per aprofitar qualsevol moment, fins i tot el curt camí entre casa i el bancal,una vesprada a les olives en la mare i l’auelo. Ni t’imagines que 17 anys més tard i gràcies al bon regal musical de la teva amiga, recordaràs aquells anys ja juntes (i per molts més!), les olives plegades en la mare i l’auelo (que aleshores valdrien per l’oli i ara per records sense preu) i una sensació de felicitat i de ganes de viure que se’t contagia des d’aquell “jo” dels 14 anys.

¿Y ahora adónde vamos?

Un poble, dues religions i molts conflictes per elles. Amb aquesta situació podríem dir que comença “¿Y ahora adónde vamos?”
Una pel·lícula libanesa que tracta el drama de les constants i fatals disputes entre els propis veïns des d’un punt de vista còmic; una història amb petits tocs de musical i amb un recurs femení cap al que creuen que els homes sí que tindran en comú.

I ja no conto res més, vos animo a vore-la.

*Gràcies Carmen ^^

Canal 9- RTVV

No hauria pensat mai que escriuria un post sobre Canal 9, però mira ací està. Ha eixit este matí i ha sigut breu.

Encara que sone estrany, Monleon demanant triar un element de la nostra paella forma part de la memòria televisiva de la meva infància, i estic seguríssima que no només de la meva.  En algunes temporades no mirava Canal 9, simplement perquè la seva programació no m’agradava i/o m’indignava. En mooooltes ocasions m’he cagat en les faltes d’ortografia i barbarismes que estava presenciant. També és cert que mirant els informatius he arribat a pensar que tot i que no ho sabia, vivia en un país multicolor. Però sobretot en els últims anys, hi havia programació que seguia: Trau la llengua, Gormandia, Interiors, L’Edat Daurada, així com diferents documentals sobre personatges de la cultura valenciana, entre d’altres.

En definitiva, que el tancament de #RTVV no és una bona notícia, que s’ha malgastat massa i durant massa temps, que em fa ràbia per ara, però també pels que ja han passat i deuen estar rient de la tempesta, jugant a golf, estirats al sol o passant pels UVA per no perdre el to de pell habitual. Fàstic.

999

Anys i anys

Els primers 6 anys de la meva vida era l’única xiqueta a casa. Baixava del bus escolar i ma mare m’esperava, amb el berenar i l’atenció amanits perquè li contara com havia anat l’escola. Després de menjar i de la contalla i encara sense deures, toava una mica de dibuixos animats. La tele que teníem era en blanc i negre i ens alçàvem i giràvem una rodeta per canviar de cadena, cosa que significava triar entre una de les 3 que es podien vore: TV3 o les dos de Rtve. Poc després, açò ja va canviar: teníem una tele més gran, en color i amb més cadenes.

I en aquells temps, quan ja les monleonetes eixien amb les vidrioles al ritme de “a guanyar diners” i Joan Monleon repartia “5.000 pesetes” com alguns relacions públiques avui repartixen publicitat, a mi em preguntaven si estava contenta perquè tindria un germanet. Jo, clar que ho estava, i això que encara no sabia realment el regal que estava a punt de dur-nos ma mare. Un jugador fidel, un company incansable de xaleres, un seguidor musical del que seguia i un gran grapat de moltes més coses bones… En definitiva, aleshores i ara una persona fonamental a la meva vida.

Per això, Ju, i des d’açò que sense tu tampoc tindria, vull desitjar-te moltes felicitats, per molts i molts i molts i molts (i més) anys i junts. Que sigues molt feliç avui i sempre.

#Loveyoubro

Ju 23 birthday